Introducció

La Francmaçoneria és una societat iniciàtica que es basa en mites, que utilitza símbols i practica ritus (Etienne, 2005). El ritu constitueix l'element central i l'estructura bàsica del mètode de treball que utilitza la Francmaçoneria. En tots els ritus interactuen sempre els tres sistemes propis de la vida humana: el simbòlic, el mític i el social. El mite, conjuntament amb el procés continuat de la iniciació, el ritu, el símbol i el sistema social, constitueixen els cinc elements bàsics del Paradigma Maçònic. Kuhn (1969) defineix al paradigma com “una completa constel·lació de creences, valors i tècniques, etc. compartides pels membres d'una determinada comunitat”.

La Iniciació, com a procés:

És l'activitat pròpia de la Francmaçoneria que es defineix com a Tradició Iniciàtica. La iniciació, en aquest sentit, és un procés metodològic i tradicional d'introspecció personal, ajudat per preguntes, símbols i rituals adoptats de les antigues germanors de picapedrers, que està dirigit a obrir a l'iniciat a la possibilitat d'una consciència autodeterminada, més aclarida i autèntica de si mateix i del món (Mainguy, 2008). Eliade (1959) diu que “des d'un punt de vista filosòfic, la iniciació equival a una modificació ontològica del règim existencial”. Segons Campbell (2013) el mite seria un símbol, una metàfora d'una realitat purament interior. Per això, les religions són considerades per aquest autor com a “mitologies mal enteses”, atès que interpreten els símbols interiors com a fets històrics exteriors, quan la funció de la mitologia és la de “obrir la ment i el cor a la meravella suprema de l'ésser”. L'examen sense prejudicis de les tradicions de la humanitat descobreix uns certs motius mítics comuns a totes elles, encara que s'entenen i desenvolupen de diferent manera en les diferents tradicions, per exemple la idea de la vida després de la mort. En Maçoneria, el mite hebreu de Noè és un mite antic i anterior al de Hiram Abif citat en els manuscrits de Regius (1390), Cooke (1410) i Grad Loge (1583) [Méndez-Trelles Díaz, 2014; Cavaignac, 2016)].

Als motius mítics elementals i comuns Jung (1991) els va denominar arquetips de l'inconscient col·lectiu. Aquest concepte intenta explicar les imatges i fantasies que correlacionen amb especial similitud motius universals pertanyents a religions, mites, llegendes… D'aquesta manera es trasllada l'èmfasi de l'esfera de la idea mental racional al fosc abisme subliminal del qual sorgeixen els somnis. Perquè, tant els mites com els somnis provenen d'una mateixa font psicofisiològic a, que seria la imaginació humana moguda pels òrgans corporals. De la mateixa manera que les imatges oníriques són una metàfora de la psicologia del somiador, les que s'expressen en la mitologia ho són de l'actitud psicològica del col·lectiu humà al qual el somiador pertany (Campbell, 2013). Així doncs, aquest autor interpreta la mitologia com una funció biològica que procedeix del mateix origen psicofisiològic del qual brollen els somnis. La mitologia és l'expressió simbòlica de la societat i la cultura a la qual el somiador pertany.

Spengler & Morente (1998) van identificar vuit grans actituds psicològiques que han configurat la història de la humanitat, des de l'IV mil·lenni a. C. fins als nostres dies, a les quals van denominar mònades culturals.

L'estudi de la mitologia va de la importància de les seves metàfores al descobriment de l'estructura i la influència de la mònada aglutinant que infon sentit a cada element de la seva cultura. D'ella neixen les manifestacions artístiques, els ritus, les normes socials i les formes de relació entre les persones.

La Francmaçoneria, com una forma de sociabilitat creada en el segle XVIII, seria un d'aquests elements culturals i hauria d'inscriure's en la “mònada cultural fáustica”, que abasta l'actitud psicològica que va de la gòtic-cristiana a l'europea nord-americana moderna. No obstant això, la Francmaçoneria i el Ritu Escocès Antic i Acceptat, van encara més lluny, atès que en recórrer a la Tradició, resulten marcadament transversals i diacrònics. Pel que, seguint el model proposat per Spengler & Morente (1998), s'inscriurien igualment en la “mònada màgica” (persa-àrab i judeocristiana-islàmica), establint ponts amb els mites antics veterotestamentaris i fins i tot amb la “mònada cultural greco-romana”.

Un ritu és un acte cerimonial, repetit invariablement en cada comunitat cultural i d'acord amb un conjunt de normes establertes. Els ritus són les celebracions dels mites, per tant, no es poden entendre separadament d'ells. Tenen un caràcter simbòlic i són l'expressió del contingut dels mites. La celebració dels ritus es coneix com a Ritual. Pot consistir en cerimònies, de caràcter més o menys solemne, segons pautes que estableix la Tradició o l'organització corresponent. Quant al ritu,  des d'un punt de vista antropològic, l'home pot ser essencialment considerat com un ser cerimonial que tem al Caos i administra el món a fi d'aconseguir el seu Ordre còsmic. En els mites el Caos sempre apareix com la gran causa creadora, una espècie de substrat bàsic del qual sorgeix l'Ordre, des dels déus primordials celestes i urànics fins a la pròpia humanitat. Ordo ab Chao és la principal divisa del grau 33è del REAA. Però també és el lema del Ritu Escocès Antic i Acceptat.“ Ordre des del Caos”. No es tracta d'ordenar el Caos si no que l'ordre ve del Caos.

El terme Tradició prové del llatí tradere (transmetre). En un sentit ampli, es refereix als coneixements transmesos pels costums socials. És la informació que transmet experiència, coneixements, valors i normes amb un sentit comú, com els contes, cants, danses, llegendes… En un sentit maçònic i més concret, la Tradició és el conjunt de fonts que revelen veritats principals que s'inscriuen en principis arquetípics i cosmològics. El llenguatge adequat per a aquesta transmissió són els símbols.

Segons Rodríguez Castillejos (2013) el Ritu, descrit com un concepte aplicat a la maçoneria, és un conjunt que engloba diversos elements, com ara: l'estructura orgànica, l'aplicació cerimonial, els ornaments dels temples, el vestuari dels membres, la Tradició, els usos i costums, que permeten als maçons el practicar els seus graus en els cossos locals i oferir tot el bagatge cultural, filosòfic i iniciàtic propis i que en la seva circumspecció el diferencien d'uns altres. Els sistemes maçònics especulatius que coneixem en l'actualitat, són practicats en el seu conjunt per aproximadament 10 milions de persones a tot el món, a través d'almenys 30 ritus maçònics. D'acord amb aquest autor, els ritus maçònics actuals es poden classificar en quatre famílies:

a) Família de York. Inclou als Ritus Irlandès, Finlandès, Ecce Orienti, de l'Antic Gremi (York o Americà) i Schroeder.

b) Família d'Emulació o Anglesa. Inclou als Ritus canadenc, Taylor, Bristol, Logic, Emulation, Oxoniense, West-End, Sussex i Oxford.

c) Família Francesa. Adoniheramita, Escocès Primitiu, Australià, Escocès Antic i Acceptat, Brasiler, Simbòlic italià, nacional Mexicà, d'Adopció Francés, de Memphis i Mizraim (o Egipci), Operatiu de Salomó, Francés Restablert, Francés de Referència, Francés Modern, Hongarès de Sant Joan i Francés Tradicional.

d) Família Rectificada. Inclou als Ritus Escocès Rectificat, Swedenborg, Suec i Zinnendorf.

El Ritu Escocès Estàndard, és el més antic de tots i no es pot incloure en cap de les quatre famílies actuals de ritus. Es practica en la Gran Lògia d'Escòcia i es tracta d'un ritu independent, que ha sobreviscut del ritu original d'Edimburg des de finals del segle XVII.

El Ritu Escocès Antic i Acceptat (REAA) presenta l'interès de proposar a la nostra cerca iniciàtica, mai acabada, trenta-tres etapes que constitueixen un dipòsit de la Tradició occidental, sent al mateix temps un gran conservatori de les iniciacions. La Tradició més visible, que ja percebem en els graus blaus, és la veterotestamentaria, de la qual els maçons operatius ja es declaraven hereus. Però els Alts Graus estan enriquits amb elements presos del cristianisme esotèric i de l'esperit cavalleresc de totes classes. Els termes “escocès/escocisme” cobreixen el conjunt dels Alts Graus, que comprenen els graus del 4t al 33è.

Història del Ritu Escocès Antic i Acceptat

Els discursos del Cavaller Andrew Michael Ramsay són considerats com la carta oficiosa del Escocisme i del Ritu Escocès Antic i Acceptat. Ramsay, (1686-1743), cavaller escocès, deixeble de Fenelón i de Madame Guyon, es va iniciar com a maçó en 1730 a Londres en una lògia andersoniane. Anomenat Cavaller Ramsay, perquè el rei de França li havia nomenat cavaller l'Orde de Sant Llàtzer. Els seus famosos discursos els va realitzar com a Gran Orador de l'Orde a França. El primer d'ells va ser pronunciat en la Lògia Saint Thomas Nº 1 de París el 26 de desembre de 1736. El segon discurs va tenir lloc durant una de les Assemblees Generals de l'Ordre, també en Paris el 20 de març de 1737. (Méndez-Trelles Díaz, 2014).

La primera versió del discurs (1736) té les següents característiques:

1) S'assenyala que un dels fins de la maçoneria és la pau dels pobles per mitjà d'una Republica universal.

2) S'invoquen les tradicions mistèriques antigues com a antecessors de “els misteris maçònics”.

3) El maçó ha de ser educat a través de les set Arts liberals

4) Orígens prestigiosos de la maçoneria: Noè, Abraham, José, Salomón, Moisès, Hiram-Abif, Zorobabel.

5) La maçoneria com a dipositària d'un coneixement esotèric immemorial. Aquest esoterisme té un origen bíblic atès que està encobert tant en el simbolisme de l'arca de Noè com en el temple i llibre de Salomó.

La segona versió del discurs (1737) presenta les següents particularitats:

1) El món sencer no és més que una gran República, en la qual cada nació és una família i cada individu un nen.

2) Fa derivar els graus o categories professionals maçòniques de la jerarquia dels Croats. No esmenta explícitament als Templaris.

3) La Maçoneria és hereva dels secrets de l'antiguitat.

4) El maçó ha de ser educat a través de les set Arts liberals.

5) Orígens prestigiosos de la Maçoneria: a) Origen monàstic-militar de la Maçoneria. b) El coneixement universal. c) El pacifisme de la Maçoneria.

En 1743 es té el primer esment oficial de la Maçoneria Escocesa. Creació del grau de Triat (Élu) a Lió. Fundació de la Lògia “La Parfaite Harmonie” que practicava els Alts Graus del Ritu de Perfecció. Dos anys després, en 1745 es crea la Lògia de “Maîtres Écossais Sait Jean de Jerusalem” a Bordeus per Étienne Morin. Aquesta Lògia practicava els 14 graus del Ritu de Perfecció.

La primera Lògia Escocesa permanent és creada a París (1747), practicant els 14 graus del Ritu de Perfecció d'aquell temps. En 1750 fa aparició el Grau de Cavaller d'Orient o de l'Espasa, que correspon al Grau 15è de l'actual REAA. Un any més tard aquest grau és inclòs en el Ritu de Perfecció que des de llavors va quedar integrat per quinze graus.

El 24 de novembre de 1754 es crea el Capítol de Clermont pel Cavaller de Bonnevile, en honor del Duc de Clermont, llavors Gran mestre de la Gran Lògia Anglesa de França. Aquest Capítol hauria treballat fins a 25 graus durant el seu període de quatre anys d'existència. El Capítol de Clermont és considerat com el bressol del Ritu de Perfecció, el qual es convertirà posteriorment en el pare del REAA.

El Capítol de Clermont va ser substituït pels “Chevaliers d’Orient Souverains Princes Maçons” en 1756. El principal d'aquests col·legis va prendre en 1758 el nom dels “Conseil donis Empereurs d’Orient et d’Occident”, aquest últim conegut a França com el Ritu de Heredom. Aquest Ritu va organitzar, més tard, el Ritu de Perfecció, que comprenia 24 graus i posteriorment 25 graus, dividits en set classes, 22 dels quals van ser anomenats els Alts Graus, amb els tres primers graus de les lògies simbòliques agregats.

Etienne Morin va ser un comerciant de Bordeus que viatjava entre França i les illes franceses d'Amèrica, contribuint a donar amplitud al sistema Escocès de Perfecció de 24 graus (3 graus simbòlics + 21), portant-lo a Santo Domingo cap a 1750. Deu anys després, Etienne Morin, torna a París i participa en la reorganització de la Gran Lògia de França. En 1761 la Gran Lògia de França conjuntament amb el "Conseil donis Empereurs d’Orient et d’Occident" li va atorgar una patent que li autoritzava a propagar la Maçoneria a Amèrica del Nord, tal com era practicada a París. De retorn a Santo Domingo en 1763, Etienne Morin es consagra fins a la seva mort en 1771, en col·laboració amb Henry Franken, a la difusió de la Maçoneria de Perfecció a Jamaica i a Louisiana, sota la forma d'un sistema de 25 graus, al qual li dona el nom d'Ordre del Real Secret. Al sistema dels 24 graus practicat a França, Morin afegeix un grau final de Príncep del Real Secret, creat per ell.

Un any després de la “Patent Morain”, en 1762, van ser adoptades les Grans Constitucions de Bordeus amb 25 graus, incloent-hi els tres graus de la Maçoneria Simbòlica. Aquest document proporcionava autoritat per a establir lògies i per a treballar els graus sota Inspectors Generals i els seus Diputats. De l'autoritat original de Morin, les patents que van ser concedides establien el Ritu de Perfecció en les Índies Occidentals, Albany, Nova Orleans, Philadelphia, i Charleston. En 1767 va tenir lloc la fundació de la primera Lògia escocesa a Nova York per un delegat de Etienne Morin.

En 1786 van ser adoptades a Berlín les cèlebres Grans Constitucions del Ritu Escocès Antic i Acceptat. El document està datat en el 1r de maig de 1786 i es fa constar: “signat per Federico II, rei de Prússia”. Tant la data com el nom del rei són posats en dubte pels historiadors. No obstant això, aquest document es considera com la constitució del REAA, més coneguda amb el nom de: “les Grans Constitucions de 1786”. En elles s'estipulava que el Ritu treballés en trenta-tres graus, de l'u al trenta-tres, sota el nom de Ritu Escocès Antic i Acceptat i fos governat per un Consell Suprem.

El 31 de maig de 1801 es va fundar a Charleston (Carolina del Sud) el Suprem Consell de la Maçoneria denominada Ritu Escocès Antic i Acceptat, con la participació de Morin. Després de la fundació, el primer Suprem Consell es va donar a conèixer por mitjana d'una circular expedida el 4 de desembre de 1802, establint-se així ho “Consell Mare del Món” i precisa que deixa la gestió dels graus blaus a les Grans Lògies. S'un ritu que es defineix por un sistema compost por 3 graus simbòlics i 30 alts graus més enllà del grau de Mestre, la qual cosa implica l'afegit de 8 graus als 25 de l'Ordre del Real Secret de Morin. Tots els Suprems Consells regulars i reconeguts que actualment existeixen en el món provenen aquest origen.

Al febrer de 1802, el Suprem Consell de Charleston concedeix una patento a un maçó francès, refugiat alguns anys abans a Santo Domingo, el comte de Grasse-Tilly. S'autoritzat per a “constituir, establir i respectar totes les Lògies, Capítols Consells i Consistoris de l'Ordre Real i militar de l'antiga i moderna Franc-Maçoneria els dos hemisferis”. Després d'haver estat cerca de set mesos a Kingston (Jamaica), va establir el Suprem Consell de les Illes de Sobrevent i de Sotavent a Port-au-Prince en 1803. 

Va tornar a França en 1804 i se'n va anar a Bordeus, establint el Suprem Consell de França en aquest mateix any, d'Itàlia en 1805, d'Espanya en 1811 i de Bèlgica en 1817. En relació amb l'Escocisme i sobre el Ritu Escocès Antic i Acceptat en particular es poden consultar els treballs de: Noël (2006),Sánchez Casado (2009), Hospital (2011), Donzac & Piovesan (2014) i Michel (2015).

Els trenta-tres Graus del Ritu Escocès Antic i Acceptat

Tots els treballs regulars del Ritu Escocès Antic i Acceptat de les obediències francmasóniques que el practiquen, assumeixen un sistema de trenta-tres graus. En la majoria de les jurisdiccions, l'administració sobre els primers tres graus la realitzen les Grans Lògies, mentre que els denominats Alts Graus (4°-33°) son gestionats i conferits por els Suprems Consells de la manera que es detalla a continuació.

Els primers tres graus el seu conferits en una Lògia Simbòlica o de Maçoneria Blava:

1r- Aprenent

2n- Company

3r- Mestre

Graus Inefables, atorgats en una Lògia de Perfecció:

4t- Mestre Secret

5è- Mestre Perfecte

6è- Secretari Íntim

7è- Prebost i Jutge

8è- Intendent dels Edificis

9è- Mestre Elegit dels Nou

10è- Mestre Elegit dels Quinze

11é- Sublim Cavaller Elegit

12è- Gran Mestre Arquitecte

13é- Cavaller del Real Arc

14è- Gran Elegit Perfecte i Sublim 

Grus Capitulars: es concedeixen en el Capítol Rosacruz:

15è- Cavaller d'Orient o de la Espasa

16è- Príncep de Jerusalem

17è- Cavaller d'Orient i Occident

18è- Sobirà Príncep Rosacruz

Els dotze graus següents s'atorguen en un Areòpag de Cavallers Kadosh:

19è- Gran Pontífex

20è- Gran mestre ad vitam o de totes les Lògies

21è- Patriarca Noaquita o Cavaller Prusià

22è- Príncep del Líban o Cavaller de la Real Hacha

23è- Cap del Tabernacle

24è- Príncep del Tabernacle

25è- Cavaller de la Serp de Bronze

26è- Príncep de Mercè o Escocès Trinitari

27è- Sobirà Comendador del Temple

28è- Cavaller del Sol o Príncep Adepte

29è- Gran Escocès de Sant Andreu

30è- Gran Elegit Cavaller Kadosh o de l'Àguila Blanca i Negra

Els tres últims graus son Administratius i els confereix el Suprem Consell del Grau 33°:

31è- Gran Inspector Inquisidor Comendador

32è- Sublim i valent Príncep del Real secret 

33°- Sobirà Gran Inspector general de l'Ordre 

Resum i conclusions

El Capítol de Clermont és considerat com el bressol del Ritu de Perfecció, el qual es convertiria més tard en el pare del Ritu Escocès Antic i Acceptat a través dels ritus de Heredom i de l'Ordre del Real Secret de Morin. 

Conté les essències de tots els Ritus, els quals no son més que una expressió més o menys accentuada, en un o altre sentit, de l'ensenyament maçònic. Està obert a tots els corrents filosòfics i hermètics, del simbolisme i de la mística de tots els ritus.  En resum, a tot allò que es designa sota la denominació de Maçoneria antiga, moderna o rectificada. 

El Ritu Escocès Antic i Acceptat és el més generalitzat en el món, ja que és la síntesi de totes les formes de la Tradició. El seu objectiu tendeix cap al Coneixement, cap a l'Absolut i cap a la Unitat. Mitjançant la progressió dels seus graus, permet als éssers humans, per la seva consciència i la seva voluntat, elevar-se cap a les fonts dels seus orígens i de les seves relacions amb l'Univers.

El Ritu Escocès Antic i Acceptat es pot definir com un conservatori d'iniciacions, es dir, un col·legi o una escola activa, on es practiquen i atresoren els ritus de totes les formes de la Tradició occidental.

Ramon Salas

MestreFrancmasó del REAA

Barcelona, 15 d'abril de 2015

Referències

Campbell, J. (2013). Las extensiones interiores del espacio exterior: la metáfora como mito y como religión. Atalanta.

Donzac, J.P. & Piovesan, P. (2014). Le Rite Écosais Ancien Accepte des Hautes Grades. Suprême Conseil Grand Collège REAA-GODF. AMHG.

Cavaignac, F. (2016). Les Mythes Maçonniques Revisités. Éditions Dervy.

Eliade, M. (1959). Naissances mystiques: essai sur quelques types d’initiation. Gallimard.

Étienne, B. (2002). L’initiation. Éditions Dervy.

Herrera Michel, I. (2015). El Escocismo Masónico. Una perspectiva histórica. Editorial masónica.es.

Hospital, M. M. (2011). El Supremo Consejo del Grado 33º fundado en Madrid el año 1811. Supremo Consejo Masónico de España.

Jung, C. (1991). Arquetipos e inconsciente colectivo. Paidós.

Kuhn, T. S. (2011). La estructura de las revoluciones científicas. Fondo de Cultura Económica.

Mainguy, I. (2008). Les initiations et l’initiation maçonnique. Éditions Godefroy Jean-Cyrille.

Mendez-Trelles Díaz, I. (2014). Textos fundamentales de la Masonería. Editorial masónica.es.

Noël, P. (2006). Guide des Maçons Ecossais. A l’Orient.

Rodríguez Castillejos, M. (2013). Los ritos masónicos. Análisis genealógico de

los principales ritos masónicos en el mundo. Editorial masónica.es.

Sánchez Casado, G. (2009). Los Altos Grados de la Masonería. Ediciones Akal.

Spengler, O. & Morente, M. G. (1998). La decadencia de Occidente: bosquejo de una morfología de la historia universal. Espasa Calpe.