El Ritu Francès: Primer sistema filosòfic de la Francmaçoneria

Presentem un dels dos traçats llegits en l'I Congrés del Gran Capítol General d'Espanya del Ritu Francès Modern. Autor, H.·. Ricardo Fernández del Sobirà Capítol Clara Campoamor d'Astúries.

Originàriament, la Francmaçoneria es concep com una particular entitat associativa que, a la calor de la Il·lustració, pretén ser una llar en el qual convisquin homes provinents d'estrats socials diferents, i amb conviccions igualment diferents, fonamentalment conviccions religioses. 

Voltaire escriurà admirat sobre el que veu en la Borsa de Londres: Protestants, catòlics i jueus convivint amigablement malgrat les seves diferències. 

Quan expressa la seva feliç sorpresa, per al pensador francès està sens dubte molt recent la terrible història de les massacres perpetrades al seu país a compte de la diferència religiosa. El que Voltaire presencia en sòl britànic no és una altra cosa que la plasmació de l'esperit destil·lat a les illes per aquesta experiència que hem anomenat “Segle de les Llums”, acollit pels pròcers de la Royal Society, i que tan bon brou de cultiu tindrà entre els murs i columnes de la naixent institució francmasònica. 

Vivim en aquesta època, albors del segle XVIII, una intensa preocupació per construir un ordre social nou i un ésser humà també renovat. 

Les lògies maçòniques no són de cap manera alienes a aquest esperit i es dotaran de tot un corpus útil en el seu propòsit; un corpus teòric i complex que inicialment tindrà una única denominació, Ritu, però que no romandrà immutable al llarg del temps. Quan el conflicte sorgit a les Illes britàniques entre els Orange i els Estuard va provocar l'exili dels segons, aquests van travessar el Canal de la Mànega portant amb si tant la Francmaçoneria com el seu sistema filosòfic. 

Una vegada en el continent, assistirem a un bon nombre de transformacions provocades tant per l'esdevenir històric europeu com per la pròpia necessitat d'ajustar l'entitat i les seves eines a les noves necessitats sorgides en el temps. En un primer moment, el Ritu, el plantejament filosòfic dels tallers, no difereix de les mecàniques fixades en origen. Els tallers s'instal·len en sòl francès, on s'expandeixen, i atresoren tot un llegat de legitimitat fins al punt que el que més tard es reconeixerà com a Ritu francès serà la fórmula de treball i funcionament dels tallers més antics del continent. 

Una primera novetat es produirà en creuar el Canal. Es passa de l'oralitat a la fórmula escrita, la qual cosa generarà una certa estabilitat d'una banda, però també l'aparició d'una multiplicitat de formulacions rituals o sistemàtiques amb uns trets comuns, i conseqüentment un moviment posterior, codificador, que vindrà a posar ordre entre tanta dispersió. S'incorporaran altres elements i nova terminologia: Apareixerà el terme “venerable”; començarà a trobar-se el sòl escacat en l'exterior del temple; apareixeran nous espais com el “atri”; o sorgirà amb força una nova figura, l'orador, destinada a posar ordre en tallers cada vegada més voluminosos. 

El pas de l'oralitat a la fórmula escrita comportarà errors o interpretacions variades a l'hora de traduir, alguna cosa que explica per exemple l'aparició de columnes en el centre de la lògia, oblidant el paper que tenen les que es troben a l'entrada del temple, i que metafòricament, juntament amb una ideal columna representada pel Venerable, suporten el pes de tota l'edificació. L'articulació d'un procés legislatiu entorn del Ritu, posat en marxa a França a la fi del segle XVIII, bé mereix una especial consideració: Per a entendre aquest procés desencadenat llavors, podríem d'alguna forma establir un paral·lelisme entre el que va succeir amb aquest paisatge divers apreciable en les lògies, i la pluralitat normativa que va viure l'Europa del segle XVIII. 

En efecte, a la fi d'aquesta centúria, les diferents potències europees –especialment aquelles que basaven les seves estructures jurídiques en el que es coneix com a sistema continental, de forta influència romana- acumulaven un volum desordenat de disposicions que habitualment provocava el caos i la inseguretat jurídica. Això va portar, en bona part sota l'impuls del que coneixem com a Il·lustració, a assentar en la consciència dels legisladors del moment la necessitat de “netejar” el catàleg normatiu d'antinòmies i anacronismes. 

En països com França, on el segle de les Llums va brillar en tota la seva esplendor, aquest moviment “codificador” va gaudir d'un gran èxit. Serveixi d'exemple el Codi Civil, publicat en 1804 sota l'impuls de Jean Jacques Régis de Cambacérès, membre del Gran Orient de França. 

Per contra, en països com Espanya, on el dogmatisme religiós a penes sí que deixo un buit perquè pogués escoltar-se aquella paraula estrangera, es va trigar pràcticament un segle a codificar els textos jurídics del dret privat, optant per un sistema poc eficient com va ser el de les compilacions, col·leccions legislatives que en la major part dels casos quedaven desfasades al temps de la seva publicació. 

És en aquest marc en el qual germina un text fonamental que tots coneixem, desenvolupat entre els anys 1785 i 1801, i que identifiquem com “*Le Regulateur”. Per a arribar a semblant text a França ha estat necessari posar fi a un panorama maçònic extremadament desorganitzat. 

En 1772 la convulsa Primera Gran Lògia de França viurà un procés de refundació que la portarà a l'any següent a transformar-se en una nova Obediència, el Gran Orient de França. 

Serà a partir d'això moment quan es donarà un impuls decisiu a l'aplicació del criteri “codificador” i “unificador” en l'àmbit ritual, que tindrà importants conseqüències per a la configuració del que coneixem com a Ritu Francès. 

Amb una Obediència ja estructurada, es nomenaran dues comissions el propòsit de les quals és posar fi al fenomen de dispersió ritual. Noms com els de Bacon de la Chevalerie, Toussaint, Stroganoff, Brest de la Chausée, Morin, o l'advocat Joseph Ignace Guillotin, s'uniran al de Roettiers de Montaleau, Gran Venerable (segons la denominació de l'època) del Gran Orient entre els anys 1795 i 1804, i la determinació dels quals permetrà l'aparició en 1786 i posterior edició en 1801, d'un text unificat i, per fi, codificat, conegut com “Le Regulateur du Maçon”. 

El Ritu Francès passa a tenir en aquest moment una consistència física com mai abans l'havia tingut; i la més antiga de les Obediències maçòniques de l'Europa continental es dota així, per a l'articulació i desenvolupament del treball de les seves lògies, d'un útil descristianitzat, equilibrat, caracteritzat pel recurs a la concisió. 

La nova estructura codificada amb què es presenta el Ritu Francès afrontarà grans transformacions en la segona meitat del segle XIX. 

La primera d'elles es produirà sota el mandat com a Gran mestre de Lucien Murat, que dona lloc a la qual generalment es considera la versió ritual més depurada, autèntica i fidel. La segona, conseqüència directa de la decisió adoptada pel Convent de 1877 d'ometre tota referència religiosa i garantir el principi de llibertat de consciència, serà la duta a terme sota la direcció de l'advocat Louis *Amiable, fortament influït per les idees positivistes d'Augusto Comte, i que dirigeix la comissió nomenada a aquest efecte amb l'ànim de garantir a través del nou text el fet de la “neutralitat davant les diverses creences”.

Desapareixen així proves i viatges, i el discurs filosòfic substitueix passatges dels textos precedents ancorats en el passat. Després de l'experiència “*Amiable”, tan admirablement ben estudiada per Daniel Ligou, el Ritu, viurà una nova reestructuració promoguda per laboralista Arthur Groussier. 

L'any 1935 l'assemblea del Gran Orient de França vota favorablement un nou document l'aplicació del qual no serà real sinó a partir de l'alliberament del país, una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial l'any 1945. 

En l'albor de la dècada dels 70 es produirà una enèsima versió d'aquests textos que pretén, una vegada més, readaptar el sistema filosòfic de referència a la realitat social, simplificant especialment les referències a viatges i proves que es desenvolupen en alguns graus. 

En aquesta última fase històrica ens trobem nosaltres ara, hereus de tota una tradició, continuadors d'un procés que es prolonga des de la fundació mateixa de la institució maçònica, afrontant nous reptes que segueixen lligats a la defensa una sèrie de valors que constitueixen la base d'un sistema social de convivència democràtica, i d'un sistema pensament humanista, edificat amb el propòsit de donar-li tot el protagonisme a l'ésser humà, a la seva construcció, i a fi que aquest pugui trobar respostes a bona part dels interrogants que pot arribar a plantejar-se. 

Aquest sistema filosòfic originari de la Francmaçoneria, encarnat en el que s'ha anomenat Ritu primordial, fundacional, modern o francès, en oposició a altres plantejaments filosòfics diferents, beu de moltes fonts. 

És lògic que en un primer moment trobem un pòsit religiós. A ningú el sorprendrà. Així, el recurs, tant en els graus simbòlics com en els ordres que segueixen al mestratge, als mites i llegendes bíblics. 

A ningú pot sorprendre tampoc trobar molt sovint unes certes reminiscències cavalleresques, lògiques encara en la societat dels segles XVII i XVIII. Però sí que trobem altres elements sorprenents en el mètode proposat per aquells homes que ens van precedir, i que a més van tenir la gosadia de “perfeccionar” o “complementar” amb noves aportacions pròpies del seu temps: Sòcrates proposava als seus deixebles trobar-se amb els seus propis errors, les seves pròpies mentides. 

Un mètode, la mayéutica, en el qual a través d'un interrogatori gairebé permanent, l'individu era conduït a través de les seves respostes a l'absurd dels seus plantejaments; portat a descobrir pels seus propis mitjans la falsedat i trobar per aquesta via la lluminositat del saber. 

El seu deixeble Plató va fer un altre pas en aquest procés, recollit després per aquests Venerables Mestres que ens van precedir, l'anamnesi: La veritat resideix en cada ésser humà. 

Dos mons diferents, el de les idees i el de la matèria, en permanent oposició. I l'individu que ha de saber desprendre's de la permanent temptació materialista per a descobrir la veritat en si mateix. A aquesta herència de la cultura grega, combinada amb tants elements bíblics, cavallerescos, mítics, medievals, gremials, etc. se li van afegir en l'àmbit francmasònic dues aportacions notables: La veritat és individual, però no es busca en solitari. Existeix l'alteritat. L'ésser humà, cada individu, no pot concebre's sense prendre en consideració als altres. 

La francmaçoneria, i la seva eina fonamental, el Ritu, tenen des d'un primer moment una clara vocació “social”, i sap guardar un equilibri entre la dimensió interna, individual de cada ésser humà, i la seva projecció externa, que no rebutja ni oblida. La veritat es busca valent-se dels mitjans propis. Cadascun cerca la seva veritat. Cada emprèn el viatge per a trobar la seva pròpia plenitud. Però ho fa combinant dos elements diferents: La interrogació permanent, el qüestionament de tot allò que s'alça davant nosaltres, la posada en dubte de quan ens ha estat revelat com a veritats absolutes; i la pedagogia de la metàfora. 

El Ritu, el nostre ritu, que té el valor indiscutible de ser la primera eina proposada a aquest efecte, proporciona un ampli paisatge simbòlic i ric en imatgeria per a abordar tots aquests interrogants i trobar les respostes pròpies a partir també de les pròpies interpretacions. 

Acabo ja. 

No concebem al Ritu francès més que com una eina. No és una fi. NO ho és cap formula ritual, cap dels sistemes filosòfics creats en el si de la institució francmasònica en els últims tres segles. NO ho concebem com una arma enfront d'altres fórmules. Totes són dignes i respectables. Rebutgem no obstant això el dogmatisme ritual, amb independència d'on procedeixi. També la “ritolatría”, que confon el mitjà amb el fi. I sapiguem distingir allò que són sistemes filosòfics reals de quant a vegades un es troba en el camí i no passa de ser pompa i circumstància. 

Enorgullim-nos únicament de ser els continuadors d'un procés, de ser els que hem reprès un testimoni cuidat amb cura al llarg dels tres últims segles, d'haver assumit en la nostra terra la revitalització d'un autèntic patrimoni cultural de la humanitat.

G.·. Ricardo Fernández

Sobirà Capítol Clara Campoamor d'Astúries.