A correct Chart of the Mediterranean Sea, from the Straits of Gibraltar to the Levant; From the latest and best Observations: for Mr. Tindal’s Continuation of Mr. Rapin’s History

El Mediterrani i la República Mediterrània

LA REPÚBLICA MEDITERRÀNEA

Les religions d'Egipte i Babilònia van ser, com altres religions antigues, cultes a la fertilitat. La Terra era femenina, el Sol, masculí. La fertilitat, la Gran Mare, és l'Artemísia dels grecs i la Diana dels romans. La religió de Babilònia, a diferència de l'egípcia, es va preocupar més de la prosperitat en aquest món que de la felicitat en l'altre, la qual cosa resulta explicable pel referent femení central de les seves creences. Els cretencs van adorar també a una deessa i eren gent alegre, no gaire aclaparats per les supersticions d'ultratomba. A l'Atenes de Sòcrates i Plató, on es descobreix l'art de raonar per deducció, era possible –com en molt poques èpoques de la Història- ser intel·ligent i feliç alhora, feliç per mitjà de la intel·ligència. L'Acadèmia on Plató ensenyava va sobreviure a totes les altres escoles i va perdurar com una illa de paganisme fins a dos segles després de la conversió de l'Imperi romà al cristianisme. Va ser tancada l'any 529 de la nostra era per Justinià, pel fanatisme religiós d'aquest emperador, i l'Edat fosca es va estendre sobre el Mediterrani i el conjunt d'Europa.

Dos personatges, un musulmà i l'altre jueu, poden representar el paradigma de l'ànima mediterrània, almenys del seu vessant més acollidor, generosa i oberta al progrés de les ciències i a la felicitat del gènere humà.

Averroes (Abü – I – Walid Muhammad ibn Ahmad ibn Muhammad ibn Rušd) (1126-1198) va néixer a Còrdova, va ser deixeble de Abentofail i és un punt de referència indiscutible de la filosofia espanyola de tots els temps. Va exercir de jutge a Sevilla i a Còrdova, va mantenir durant anys bones relacions amb el tron (que ocupava Almanzor), però conforme al destí fatal dels qui al Mediterrani gosen pensar amb llibertat, va ser acusat d'heretgia i deportat, morint al Marroc. Averroes aporta a la història del pensament la independència de la filosofia en relació amb la teologia, perquè encara que intenta conciliar-les, reflexiona que la religió descrita en els textos sagrats és apta per a les multituds, incapaces de comprendre les veritats racionals i les demostracions realitzades a base d'elles, mentre que la filosofia es reserva per a uns pocs triats, capaços d'utilitzar les eines de la raó. Entre els filòsofs i els creients existeix, per a Averroes, un tercer gènere, el dels qui entenen els arguments, però que només pretenen aconseguir el probable i no l'absoluta evidència racional. Hi ha una veritat que és la veritat del dogma tal com aquest es descriu en l'Alcorà i hi ha una altra veritat que neix de la ciència, i totes dues “veritats” constitueixen aspectes diferents d'una mateixa veritat. Averroes, encara que creient, no era ortodox. Va ser combatut pels guardians de la fe i un tal Algazel va escriure contra ell un llibre titulat Destrucció dels filòsofs on manifestava que en estar tota la veritat necessària en l'Alcorà no hi ha necessitat d'especulació independent de la revelació. Averroes va replicar amb la seva obra Destrucció de la destrucció que hauria de constar en les primeres pàgines de la història dels lliurepensadors.

Maimónides (Mosé ben Maimó) (1135-1204) és contemporani de Averroes i va néixer com ell a Còrdova, encara que va exercir la seva activitat principalment al Marroc i a Egipte, conreant la Medicina, el Comerç, el Dret, la Filosofia i la Teologia. En la seva obra principal, Guia de perplexos o Guia d'indecisos, segons els traductors, va tractar de reconciliar fe i raó. Per a Maimónides els indecisos són els pensadors als qui els seus estudis han portat a xocar amb la religió. S'atreveix a defensar una interpretació figurativa o metafòrica del Llibre, les llegendes del qual serien més una guia d'aprenentatge simbòlic que una història literal. Les seves teories van ser combatudes pels talmudistes purs, encara que va tenir molts seguidors en les comunitats jueves de diverses ciutats com Narbona, Saragossa, Lleida i Barcelona. *Maimónides no és un heterodox, com *Averroes, i ha estat incorporat al judaisme oficial, però sí que és un exponent del diàleg intercultural.

Les efígies de Averroes i de Maimónides figuren de forma destacada a la sala de passos perduts del temple de la Lògia Pedra Tallada perquè predeterminen les condicions per a la convivència de les cultures i de les creences, incloses les increencies. Avui, quan el Mediterrani es troba dolorosament dividit pel conflicte palestí-israelià, pel hegemonisme dels sectors enfrontats al Líban, per l'enemistat secular greco-turca, pel veto integrista a l'evolució democràtica en alguns països i per les dificultats sorgides dels nous moviments migratoris, empitjorades per la crisi econòmica, el re-descobriment del Mediterrani com un àmbit natural de convivència hauria de basar-se en el reconeixement del nostre patrimoni filosòfic comú, simbolitzat, a aquest efecte, millor que per ningú per Maimónides i Averroes.

A vegades ho oblidem, però les idees altruistes –superadores de quants fonamentalismes s'han inspirat en el pessimisme crònic d'una suposada maldat, d'un suposat egoisme general- han nascut al Mediterrani. L'ésser humà s'ha descobert com a tal ésser humà a si mateix al Mediterrani, quan va ser capaç de començar a filosofar a Grècia, és a dir, a estimar la saviesa per ella mateixa, i quan va començar a construir un ordenament jurídic administrat pels pretores a Roma. La modernitat il·lustrada de la qual ens reclamem hereus i militants no hagués estat possible, o hagués estat molt més difícil, sense el redescobriment de Grècia i de Roma, que constitueix el llegat del nostre segle XVII.


L'home que busca l'Harmonia, s'obliga a si mateix a pensar, i pensar mai és una activitat inútil. Com s'aprèn en un dels graus de la francmaçoneria, el pensador pobla les consciències amb imatges progressivament espiritualitzades per a les intel·ligències més receptives. Les idees, sembrades per éssers humans, seran compreses més tard o més d'hora, per altres éssers humans de la mateixa forma que el gra, llançat i dispers en la terra, acaba madurant per a oferir una gran collita. Aquesta gran collita és la Llum.

La modernitat és filla del Mediterrani, les riberes del qual van contemplar com els filòsofs àrabs van conservar durant segles la saviesa dels antics, mentre l'Edat mitjana estenia durant mil anys el seu mantell de foscor i d'odi entre els pobles. El cristianisme, que es reclama avui com l'únic referent de l'ètica, no va ser en l'Edat mitjana el brou de cultiu de l'antisemitisme en marcar a les seves robes i condemnar a la vida en el gueto als jueus? Només la irrenunciable modernitat que defensem ha superat la divisió comunitarista dels pobles i els ha anomenat a la convivència i a la pau.

No és estrany, no obstant això, que oblidem com el Mediterrani ha contribuït a la modernitat si contemplem avui les seves riberes exposades al desconeixement mutu, a la ignorància sobre les nostres arrels comunes, a l'enfrontament entre els qui es consideren diferents i no es reconeixen ja com a germans. Com contrasta aquesta distància psicològica i emotiva entre els pobles mediterranis amb la constant aparició en els seus paisatges dels cultius de secà només interromputs pel regadiu nascut dels seus rius, per la presència de l'olivera i de la vinya, per la proximitat de la mar…

El Mediterrani que ofereix avui les mateixes referències comunes nascudes d'una agricultura esforçada, d'una pesca antany generosa, d'un comerç actiu i generador de complicitats…, es veu, per contra, llastrat avui, com s'assenyalava més amunt, per una greu ignorància sobre la seva història comuna, per la negació de la cultura romana, per la submissió a velles llegendes inventades per a enganyar els miserables i evitar que lluitin contra la misèria i per la seva emancipació.

Una mar envoltada d'ignorants que es desconeixen i d'esclaus que no volen deixar de ser-ho, els habitants del Mediterrani semblen condemnats a viure en l'enfrontament, a vegades sagnant, entre ells. El conflicte entre Isabel i Palestina és, potser, l'exemple més tràgic d'aquest desconeixement entre germans, però no sols existeixen molts altres (la desintegració del Líban, l'enfrontament turc-xipriota, l'auge del fonamentalisme islamista,…), sinó que, en realitat, com a francmaçons, potser hauríem de fixar la nostra atenció en la circumstància determinant que els mals del Mediterrani procedeixen de no haver assumit la modernitat.

Ens equivocaríem, en qualsevol cas, si penséssim que nosaltres, els habitants de l'arc “ric” del Mediterrani, som els posseïdors de la raó i els destinats a colonitzar la resta d'aquest llac gran que és el mare nostrum. Aixecant una bandera contra les altres banderes no aconseguirem res més a excitar els ànims d'enfrontament que ja un dia es van plasmar en les croades. L'opció oposada, la proposta serena i constructiva per la pau, entesa aquesta a la manera kantiana com un pacte permanent i federatiu, només pot néixer d'un esforç sostingut per la comprensió mútua entre els pobles.

Resulta evident que avui aquest ideal de comprensió mútua es troba definitivament allunyat de qualsevol plasmació real. Cada notícia de l'actualitat mundial és percebuda de manera diferent segons les circumstàncies en les quals viu cada poble mediterrani. El que per a uns és una agressió, per a uns altres és legítima defensa; el que per a uns és imperi de la Llei, per a uns altres és manipulació i venjança; el que per a uns és un dret, per a uns altres, és un afront. El camí cap a la comprensió mútua requereix acceptar que avui existeix una profunda divisió entre els pobles i que en el curt termini ningú és capaç de canviar les coses. És més, els intents per modificar la situació actual, quan es basen en el desconeixement de la realitat, només són susceptibles d'agreujar la divisió i d'atiar l'enfrontament.

Els Estats del Mediterrani no es troben completament subjugats per l'integrisme religiós. En línies generals, l'Estat es basa en un ordenament jurídic al qual han de sotmetre's no sols els particulars, sinó també els poders púbics. Els Estats i els Governs del Sud del Mediterrani sí que es troben amenaçats per l'integrisme musulmà, existint una tensió permanent entre els Governs establerts i els sectors radicals de la religió. El problema existeix, amb diferent intensitat, però amb trets semblants, des de Rabat a Istanbul. La paradoxa dels governs europeus és que, fins i tot si es troben lluny de compartir les formes d'actuació política dels governs esmentats, no existeix de moment alternativa vàlida al suport d'aquests, que no suposi la pèrdua de les institucions existents en mans de la imposició d'un poder religiós.

Des d'aquesta perspectiva realista, no pot deixar de notar-se que els conceptes de laïcisme i de ciutadania troben un cert acomodament en la cultura política dels països riberencs del Mediterrani, en alguns dels quals, com el Marroc, s'han fet passos reformistes en la direcció del respecte dels drets humans i de la igualtat entre els sexes, per exemple amb la reforma del Dret de família.

Per a acabar de complicar les coses, no podem oblidar que el conjunt de la zona, des del Marroc a Turquia, va ser terra colonial sotmesa a les directrius de les respectives metròpolis. La colonització ha deixat un rastre cultural, però també una explicable aversió cap a l'estranger. L'època colonial va ser seguida d'una època anti-colonial. Ni la dominació ni l'enfrontament són bons pilars per a la reconstrucció d'un edifici d'enteniment. El present hauria d'obrir-se a fórmules de comprensió mútua que permetessin l'establiment en tots els països del Mediterrani de sistemes polítics democràtics, com una garantia de cadascun d'ells podrà exercir el seu autogovern (self government) conforme a unes regles del joc universalment acceptades.

No seria de rebut enganyar-se sobre la dificultat extrema d'un tal propòsit. L'extensió universal dels valors republicans és, sovint, percebuda com una agressió. Pensi's que fins i tot en l'Estat d'Israel, els sectors fonamentalistes consideren la pròpia existència de l'Estat *hebrero com una impietat, com una ofensa a Déu. Però el futur només podrà construir-se cap a un horitzó democràtic, si els països de la riba nord del Mediterrani saben demostrar el significat de la democràcia i exerceixen una acció política creadora de prestigi de les seves institucions.

L'Europa Mediterrània ha de gestionar el problema de l'emigració amb respecte al Dret i amb respecte als valors humanitaris de la nostra tradició cultural. Això exigeix invertir i gastar diners en instal·lacions adequades d'acolliment transitori, que no siguin presons en les quals es manté tancats als interns, que siguin llocs amb un mínim de condicions per a viure i conviure durant un període transitori. Això exigeix també que les repatriacions s'organitzin mitjançant acords inter-governamentals que respectin els drets humans.

Des de l'Ordre maçònica hem d'impulsar amb tenacitat un nou sentiment de la república que consisteixi en l'acolliment generós entre les nostres files dels ciutadans dels nostres nous veïns.

El diàleg, a través de la Unió del Mediterrani, entre els governs dels països del Mediterrani és necessari, encara que difícil, però no és suficient. El diàleg veritable ha d'establir-se entre els pobles i ha de veure's afavorit, entre altres mesures, per sistemes d'intercanvi d'estudiants en edat escolar i també universitaris, d'intercanvi de joves i nens afiliats a organitzacions de temps lliure –sobretot aquelles que reconeguin d'una manera o un altre el laïcisme-, de trobades acadèmiques, professionals, empresarials i culturals, d'inversions de capitals europeus en el desenvolupament empresarial de la regió.

Quan parlem de diàleg no hem d'equivocar-nos: diàleg no és monòleg! Diàleg no és igual a predicació neocolonialista. El diàleg exigeix conèixer a l'altre.

Hem d'adonar-nos que només ens trobem a l'inici d'un camí ple d'obstacles. Un camí que no ens portarà a cap part si no vam mostrar una actitud oberta al coneixement d'una realitat diferent. El diàleg no pot quedar tancat entre els murs dels edificis diplomàtics, sinó que ha d'implicar el conjunt de la societat.

La francmaçoneria ha de jugar un paper vertebrador d'aquest ampli diàleg social i exercir com a avantguarda de l'experiment en què sempre s'ha compromès l'Ordre, ser un encreuament de camins. La francmaçoneria no pot substituir als altres canals de comunicació, però pot ser el lloc segur i secret en el qual es posi a prova la bona voluntat de l'espècie humana.

Avui la Unió Maçònica del Mediterrani, que acull en el seu si a la Gran Lògia Simbòlica Espanyola, Gran Orient de França, Gran Lògia Liberal de Turquia, Gran Orient Lusità, Gran Orient de Grècia, Ordre Maçònica Internacional “DELFI”, Gran Lògia Maçònica Femenina d'Itàlia, Gran Lògia Central del Líban, Gran Lògia dels Cedres, Gran Lògia del Marroc, Gran Lògia Unida de Líban, Gran Lògia Femenina de Portugal, treballa esforçadament per a construir junts aquest espai que s'il·lumina amb el color del Mediterrani i en el qual el laïcisme constitueix el seu factor principal d'integració, a través del diàleg.

Diàleg entre les elits?, podria potser objectar-se com un element de crítica i com un recordatori que les relacions inter-governamentals ja són, d'alguna manera, un diàleg entre unes certes elits, que s'ha considerat insuficient. El diàleg entre les elits resulta avui una possibilitat real de fer avançar el coneixement mutu entre totes dues riberes del Mediterrani. Un diàleg entre elits convençudes que la llibertat de consciència constitueix l'única atmosfera en la qual resulta possible avançar en el respecte muto, que no significa claudicació en els principis, sinó acceptació que en l'altre pot haver-hi un grau suficient de raó com per a fer l'esforç d'escoltar-li.

Les elits que, en realitat, han establert ja vincles de diàleg i de cooperació són les relacionades amb el món empresarial. Però aquest àmbit, sent important, és insuficient. Cal estendre els camps de trobada entre els ciutadans mediterranis a tots els escenaris possibles. Així, per exemple mitjançant la potenciació dels intercanvis entre associacions, en general, i entre lògies maçòniques, en particular.

Eduard Rodés ha evocat amb les seves belles composicions la idea de la República Mediterrània. Les Lògies de la GLCB es consideran a si mateixes una baules d'aquesta república, se senten mediterrànies, ciutadanes i lliures. S'ofereixen com un espai de convivència i de coneixement, de militància, fins i tot, contra el conformisme de l'acceptació trista del statu quo.

Text de Joan Francesc Pont publicat en la pàgina web de la RL Pedra Tallada nº70 basat en el discurs pronunciat amb motiu de la trobada de la Unió Maçònica del Mediterrani celebrat a l'abril de 2005 a Tarragona, organitzada per la GLSE.

Ilustracions de  Carole Hénaff publicades a la revista IDEES del Departament d'Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya

IX JORNADES DE LA UNIÓ MAÇÒNICA DEL MEDITERRANI


VENÈCIA, ​​6-8 DE NOVEMBRE DE 2009

DECLARACIÓ CONJUNTA

Els poders maçònics membres de la Unió Maçònica de la Mediterrània, reunits a Venècia del 6 al 8 de novembre de 2009, van adoptar la següent declaració a favor dels joves dels països de la Mediterrània:

Els poders maçònics sota signants, membres de la Unió Maçònica de la Mediterrània

Consideren 

essencial per al futur polític, econòmic i social de la conca mediterrània una mobilització general a favor de les generacions més joves, portadores dels valors de Llibertat, Igualtat i Fraternitat;

Ens recorden

els objectius comuns de defensar i promoure els valors i principis dels quals la francmaçoneria és l'hereva vigilant: la dignitat, la llibertat i la igualtat de drets de tots els éssers humans, la recerca de la millora moral i espiritual de l'ésser humà, així com el social, la millora econòmica, cultural i política de la societat, i en particular l'enfortiment de la democràcia, de la laïcitat entesa com a llibertat absoluta de consciència i com a separació institucional de les religions i de l'Estat, ja que només els estats democràtics permeten un nivell més elevat de justícia i solidaritat efectiva cap a tothom. ciutadans.

Declaren

que els joves dels països mediterranis tinguin dret a accedir a l'educació escolar, a la sanitat i al treball sense discriminació d'origen social, origen, raça i opinió;

que la llibertat absoluta de consciència dels joves dels països mediterranis ha de ser garantida per l'Estat; que s'han de garantir per igual les llibertats públiques i polítiques dels joves i respectat per l'Estat;

que la igualtat entre homes i dones joves s'ha de garantir per tots els mitjans.

Pregunten

als òrgans competents de la UNESCO, la Unió Europea, la Unió per la Mediterrània i la Lliga Àrab per enfortir i coordinar accions col·lectives a favor del desenvolupament de la llibertat i els drets dels joves als països mediterranis.

 Decideixen

crear un “Premi de la Unió Maçònica de la Mediterrània per a la Joventut” dotat amb 10.000 euros, destinat cada any a impulsar projectes humanístics col·lectius al servei del diàleg intercultural i de la cooperació entre els joves dels països mediterranis;

enviar aquesta Declaració a les organitzacions no governamentals de joventut acreditades davant la UNESCO, així com als òrgans competents de la UNESCO, la Unió Europea, la Unió Europea, la Unió per la Mediterrània i la Lliga Àrab.


Adoptada a Venècia el 8 de novembre de 2009


Els signants: